Fils de plata

Quan ho ha vist, ha pensat en ella. És perfecte per a la Blanca, s’ha dit. Ja no ha pogut deixar d’imaginar-se l’entramat de plata ressaltant la finesa i la blancor del coll de la Blanca. I els fils platejats lliscant escot avall, insinuant les corbes incipients dels seus pits. S’ha ruboritzat davant l’aparador i li ha fet ràbia el seu reflex sobre el vidre. Encara no es coneixia tan romàntic. S’atabala i se n’allunya unes passes. Qui és aquest boig irracional que en veure un collaret pensa en una desconeguda?


Gira cua i desapareix carrer avall. S’oblida del seu coll esvelt, del seu nas proporcionat, dels seus pòmuls rodons, dels seus llavis molsuts. S’oblida dels seus cabells curts, fils d’or sobre els ulls, finestres cap al mar. Reconeix l’home franc que veu al cul de la gerra de cervesa. Deixa anar una rialla sorollosa i es mira els seus amics amb ulls vidriosos. Sabeu què m’ha passat? Comença divertit, que he vist un collaret preciós, ideal per a la Blanca. I tots esclafen a riure perquè no té cap sentit.

A la nit, dins del llit, sent la seva pell als seus dits. Podria dibuixar cada racó del seu cos menut amb els ulls tancats. Sent la seva veu i el tacte dels seus llavis. Una esgarrifança li eriça la pell quan tanca els ulls i veu nítida la seva mirada. És viva però serena. És ferma però dolça. S’adona que, llavors, ja no és tan desconeguda. Indecís, es fa una prova. Recorda com camina? O com es treu les sabates? Recorda com s’adorm? O com talla en petits trossets la fruita?

L’endemà es lleva cansat. No ha dormit bé. S’ha remogut incòmode dins del llit. Es vesteix amb els primers pantalons que troba a l’armari i busca una camisa a joc. No dóna gens d’importància ni als colors ni a les formes. Qualsevol camisa quedarà bé amb els pantalons marrons. Es dutxarà a la nit, ara no té temps. S’arregla els cabells amb els dits i es renta la cara. S’acaba de calçar, agafa la parca i el maletí i surt de casa a corre-cuita.

S’atura davant del collaret de fils de plata. Somriu. A dins, li preparen una capseta embolicada amb paper mat de color blau marí. Té un toc tornassolat. El llaç platejat. Quan allarga la targeta torna a somriure. L’acte que ahir li semblava absurd, li resulta ara d’allò més coherent. És lògic, es diu, només pot quedar-li bé a la Blanca, aquest collaret. Quan surt de la joieria es mira al vidre de l’aparador. Es reconeix. És ell l’home de les galtes enceses i el posat alegre. Es veu més jove. Es veu més atractiu.

Dubtarà quan tingui la Blanca al davant. En secret, li retraurà que ell s’ha gastat diners en ella. En secret es penedirà d’haver estat tan avar. En el fons, sap que el que li molesta és haver-se perdut entre les corbes del seu coll, de la seva Blanca, petita desconeguda que de l’absurd en fa coherència. Li allargarà la capseta coronada amb un llaç platejat. Es coneixerà en el reflex dels ulls de la Blanca. Sabrà que tot va bé, que tot és coherent, i deixarà de fer-se retrets. Bell als ulls de Blanca.