Fortes, fràgils

La Clara, dreta davant del mirall, la roba interior de setí negre, es pregunta de nou si vol sortir a prendre una copa sola. S’obliga a recordar-se que de ben segur que coincideix amb algun conegut, que encara es jove i bonica i que al final, segur que es deixa dur per l’ambient i s’ho acaba passant bé. Potser fins i tot es fixarà en algun home interessant. El mirarà fins que ell li retorni la mirada i, tot seguit, n’apartarà els ulls segura de que ell ja no deixarà de mirar-la de cua d’ull en tota la nit. Però se sent cansada aquesta nit i la mà li tremola quan es posa el rimmel. S’emmascara la parpella i deixa anar un sospir. Desisteix i defalleix.

Asseguda a la punta del llit en roba interior de setí negre, es pregunta si mai trobarà algú capaç d’enamorar-la i de correspondre-la. Odia aquestes nits en que es trenca alguna cosa dins seu i se sent fràgil i poruga, incapaç de seguir lluitant sola per abastar els seus somnis. Es deixa caure enrere, sobre el llit, i es queda mirant el no-res del sostre. Deixa la ment en blanc. Sent com li pesa tot el cos però de cop, deixa de sentir-lo. Com si l’ànima l’hagués abandonat i el sobrevolés. L’ànima observa l’escena. Un cos inert, peus al terra, genolls en angle recte i les cuixes i el tors allargats sobre els llençols nets de cotó. Pell bruna, tensa i vellutada. Ventre llis. Pits ferms en copes de setí negre. Coll llarg i esvelt. Llavis de cirera. L’ull emmascarat.

Torna al seu cos i s’incorpora. Ningú no li pot prendre els seus somnis, encara que hagi de seguir el camí tota sola. S’aixeca enèrgica i davant del mirall del bany, amb un cotonet xopat de crema, es neteja amb molta cura la parpella emmascarada. Si es queda a casa acabarà de trencar-se, millor sortir i divertir-se que això la fa més alegra i feliç. Amb els dits s’arregla els cabells, toc de perfum i una última ullada al conjunt. Està maca. S’encamina a l’armari i tria un vestit de seda negre, lleuger i vaporós, que insinua les seves corbes molt subtilment. Es calça les sandàlies negres de cinc centímetres de taló fi. Es mira sencera al mirall. Està sexy i se sap forta. Es pica l’ullet abans de sortir de cas. Se sent animada.

Quan entra al club de sempre, les llums càlides i tènues dels fanals de disseny del jardí li il•luminen la mirada i el seu pas s’aferma entre les taules. Saluda a uns i a altres amb un somriure sublim. El barman ja li té el Dry Martini preparat quan arriba a la barra, on troba un parell de coneguts. Xerren, beuen, riuen, improvisen uns passos de salsa, s’obliden dels seus temors. I entre glop i glop, l’albira entrant al club. Camisa blanca descordada fins al segon botó, màniga llarga doblegada per sobre els canells. Texans foscos i calçat còmode urbà. La Clara es fixa en com camina, com es mou, com mira al seu voltant, com somriu als altres i els parla. El segueix encuriosida fins a la barra, on ell demana una copa i alça els ulls cap a ella. Li sosté la mirada el temps just perquè el desconegut ja no deixi de mirar-la i buscar-la en tota la nit.

I quan s’adorm al seu costat, el desconegut li sembla menys desconegut però la roba interior de setí negre al terra, li sembla menys brillant. La Clara s’arrauleix al costat d’ell i li agraeix en silenci que li hagi recordat que les dones fortes, a voltes, també poden ser fràgils i poden deixar-se cuidar.