Còmplices

La Maria té un amant. La Marta ho sap. Quan sopa a casa d’ella no pot evitar preguntar-se si en Cesc ho sap, que la Maria l’enganya. El mira tímida i curiosa per descobrir una ombra en la seva mirada. No la troba i té la certesa que en Cesc no en sap res. Se sent trista per ell i odia en silenci i per uns instants només, a la seva amiga. De seguida es pregunta què l’ha duta a buscar un altre home. La Marta se’ls queda mirant i pateix per ells. No ho entén i procura no pensar-hi més del compte.

Al principi es negava a formar part d’aquell circ. Si la Maria li’n parlava, ella l’escoltava i després la contradeia, un per un, en cada argument. "Maria, no t’entenc", li repetia, "Com vols que miri al Cesc als ulls?" La Marta hi ha pensat tantes vegades sense treure’n mai l’aigua clara... Els arguments de la Maria li semblen superflus i lleugers com l’aire. Recorda en Cesc esperant-la a l’altar i encara ho entén menys. No vol ser còmplice d’aquesta farsa.

La Maria i la Marta en parlaven sovint, massa i tot. Les discussions, la incomprensió, l'abisme, les van acabar avorrint. Van deixar de veure’s primer. Després van deixar de trucar-se. Van ser setmanes silencioses, pausades, temps de reflexió, per respirar. Un dia la Marta va adonar-se de la seva pròpia intolerància i del valor que per a ella té l’amistat de la Maria. Recorda tots els cops que la Maria l’ha escoltada, l’ha abraçada. També tots els cops que no l’ha entesa però li ha fet costat.

La Marta agafa el telèfon i espera nerviosa a que despengi a l’altra banda del fil la Maria. No té sort. La veu d’en Cesc li recorda que la ignorància, de vegades, és la felicitat. Se li trenca el cor i penja de sobte. Plora. La veritat, més tard o més d’hora, sortirà a la llum i el món ordenat i tranquil d’en Cesc esclatarà en mil bocins de mentides i llàgrimes i tristesa i dolor. Ella ho sap molt bé.

Marca de nou el número de la Maria. Aquest cop saluda amablement en Cesc i pregunta per la seva amiga. De seguida s’hi posa i accedeixen trobar-se per prendre un cafè. La Marta té la sensació que la Maria també l’ha trobada a faltar, tot i la desconfiança en el seu to de veu. Suposa que és normal dubtar si hi ha hagut un distanciament, suposa que és també normal donar-se una segona oportunitat.

La Marta i la Maria es troben. Es somriuen. S’abracen. La Marta demana dos tallats a la barra i busca una taula arraconada per poder parlar amb tranquil•litat. "És la teva vida, Maria", comença a dir la Marta, "Les teves raons tens que per a tu tenen sentit. No et jutjaré mai més i et recolzaré", continua la Marta, "Però no vull formar part d’aquesta farsa, no vull tornar a veure el Cesc si això continua." La Maria li agafa la mà, dubta uns segons, algunes reflexions breus creuen la seva ment. Ha trobat a faltar la Marta, li agraeix que li faci de nou costat i, per això, també procurarà entendre la seva decisió.