Un gest

Era negra nit quan van començar a fer via cap a casa. La carretera, estreta i mal asfaltada, anava enfilant-se muntanya amunt entre el precipici i el bosc espès. Plovisquejava insistentment. En Roger conduïa amb molt de compte, marxes curtes, les corbes les feia suaus. De tant en tant, ullava la Sílvia per saber si ja s’havia adormit del tot, i quan la muntanya li concedia un tram recte, allargava la mà fins a la seva cuixa i l‘acariciava amb tendresa. I finalment, la tranquil•litat va sumir a la Sílvia en un son profund i gronxat, aliena al temps rúfol que envoltava el cotxe i eriçava la pell.

Quan la Sílvia va despertar-se ja circulaven per la ciutat. Va girar el cap i va veure en Roger tot concentrat, pendent dels altres cotxes. De totes maneres, va adonar-se que la Sílvia el mirava i va dedicar-li a corre-cuita una mirada riallera i un somriure reconfortant. "Quina dormida que has fet", va dir-li, "Estàs cansada, eh?". La Sílvia va aprofitar el semàfor en vermell per fer-li un petó. "Si, una mica", va deixar anar amb un fil de veu, "I em fa mal el genoll, deu ser la pluja". El semàfor es va posar verd i en Roger va reprendre la ruta. "Quan arribem a casa em prendré alguna cosa perquè el dolor no vagi a més", va comentar la Sílvia.

Els carrers mullats reflectien tot de llums urbans en la nit. Els joves que començaven la gresca anaven de bar en bar corrent. Segur que a fora feia fred. I ells dos estaven a recer, embolcallats en una agradable calidesa, sobretot, silenciosa. Era la primera vegada que deixaven els nens amb els avis. S’havien regalat un cap de setmana ben merescut. Ja ni tan sols recordaven l’última vegada que van escapar-se tots dos sols. A la Sílvia li havia fet por adonar-se que ja només eren pares, que ja només vivien pels nens i que la resta s’havia esfumat, com un miratge el que havien estat.

Els nens, l’estrès de la feina, la pujada de la hipoteca, la nevera que s’havia espatllat, l’escapament d’aigua dels veïns de dalt, l’operació i la recuperació del genoll, els pares que s’anaven fent grans... S’havien oblidat d’ells mateixos i de recordar-se que encara s’estimaven. I en aquell cotxe, la Sílvia era feliç. Ara podia dir-ho, encara s’estimaven, més i tot que anys enrere, quan encara vivien en una bombolla silenciosa i feta a mida per a ells dos, plena de luxes, aventures i capricis, a vessar de joventut. En Roger va aturar el cotxe en un altre semàfor i va fixar-se en el somriure serè dibuixat als llavis de la Sílvia. "En què penses?" va preguntar-li. "Sóc feliç", va contestar-li mirant aquells ulls misteriosos que sempre l’havien impressionada.

En arribar a casa, silenciosa, van començar de seguida els rituals per ficar-se al llit. Estaven esgotats. En Roger va atansar-se sigil•lós a la Sílvia, que començava a desvestir-se, i va deixar un got d’aigua i un analgèsic a la tauleta de nit, i un petó als seus llavis. Ni per totes les bombolles del món canviaria aquell gest, aquell petó, va pensar la Sílvia. S’acabava d’adonar que en Roger mai no s’havia oblidat de recordar-li que encara se l’estimava. Va avergonyir-se en secret d’haver-ho dubtat.