Gairebé pot sentir l’agulla quan cau sobre el següent minut, implacable, eixordadora per damunt de l’enrenou de l’estació de trens. Cada seixanta segons la corprèn el tac sec i contundent de la minutera. Se’ls acaba el temps. Sap que si tanca els ulls tot s’esfumarà i quedarà tot sospès en l’aire, com un somni que gairebé és del tot real i t’has de preguntar si ha succeït o només ha estat fruit de la imaginació. S’abraça a ell amb força i encaixa el seu cap sota la seva barbeta. Respira profundament i inhala la seva olor per retenir-la quan se n’hagi anat. Té la certesa que una mica d’ell li ha entrat a dins. S’estremeix i el respira de nou.
Ell la rodeja amb els seus braços i l’acaricia amb els dits. Ben quiet, sent com respira profundament. Li besa el front i ella aixeca la cara. La Berta i en Sergi es miren tranquils i no es diuen res. No els queden paraules, només una mena de nostàlgia pel que han viscut els últims dies. El món continua girant al seu voltant però ells en són l’eix, un eix silenciós i fràgil, efímer. En Sergi pujarà al tren i s’endurà amb ell tots els records. La Berta veurà com s’allunya el tren i es fa petit fins a desaparèixer entre el mar d’edificis que rodegen l’estació. I quan ja no el vegi, el conte s’haurà acabat.
Però ara el besa amb tota la dolçor de la que és capaç. Prem el seu pit contra el d’ell. Els ulls en els ulls. Les mans passejant per la seva esquena. Fa un esforç sobrehumà per sentir cada mil•límetre de la seva pell i recordar-la intacta, com un tatuatge en la seva pròpia. I en Sergi la memoritza amb els dits, amb els llavis, també l’olora amb els ulls tancats perquè una mica d’ella li entri a dins. Callen tots dos com si qualsevol paraula pogués desconcentrar-los i fer-los oblidar. El rellotge marca cinc minuts menys per estar junts, cinc minuts només per acomiadar-se. I ja en són només quatre. "Quan ens tornarem a veure?" xiuxiueja la Berta. "No ho sé... Quan puguem. Et trucaré." "Molt bé.", i la Berta diu molt bé perquè no pot dir res més en aquell moment.
I el temps té la virtut de robar-nos estones quan les necessitem, d’allargar-les fins a l’extenuació quan no ens calen. Els passatgers els comencen a envoltar, les andanes s’omplen de caps i maletes, i els sorolls de les portes que s’obren, i els dels motors que es calenten, alguna que altra empenta, unes quantes famílies amb nens, bombes d’il•lusió i nerviosisme a punt d’esclatar, algú porta un gos histèric en alguna gàbia, i el revisor que comença a xiular i a posar ordre, els altaveus avisen per última vegada, de l’imminent sortida del tren destinació Berlin. I les seves paraules i el seu últim petó també pugen al vagó i es dissipa la màgia i la nostàlgia. Els ulls en els ulls, es diuen adéu.
El tren s’empetiteix andana enllà. En Sergi s’ha fos en el no-res d’un somni que la incertesa s’emporta. La Berta queda palplantada al mig de l’estació, amb un gran buit a dins, res a les mans, res a la pell, res als ulls, ni tan sols li queda la certesa que es tornaran a veure. Recorda les seves últimes paraules amb molta dificultat. Quan puguem. S’adona que necessita més, saber quan, saber com, saber si... És la incertesa, qui li roba tot el que té d’ell, qui ho torna tot caduc, efímer, del tot irreal. Sense penyora. La Berta arronsa les espatlles, gira sobre els seus peus i comença a caminar cap a la sortida. El conte s’ha acabat. Es resigna, no pot fer més. I una mica d’il•lusió s’escola per l’aigüera.
Quan baixa l’últim graó de la gran escalinata de l’estació de trens, torna a la realitat, la seva realitat. El semàfor està en vermell, multitud de cotxes van passant davant seu, botzines, motors, fums, més vianants a banda i banda, converses d’estranys, soroll de plats quan deixa enrere bars i restaurants, el sol, que llueix ben ample al cel. Aquesta és la seva realitat, i ho serà fins que la incertesa esdevingui una mica més amable, més concreta.


















