23 de jul. 2010

L'estació de trens


Gairebé pot sentir l’agulla quan cau sobre el següent minut, implacable, eixordadora per damunt de l’enrenou de l’estació de trens. Cada seixanta segons la corprèn el tac sec i contundent de la minutera. Se’ls acaba el temps. Sap que si tanca els ulls tot s’esfumarà i quedarà tot sospès en l’aire, com un somni que gairebé és del tot real i t’has de preguntar si ha succeït o només ha estat fruit de la imaginació. S’abraça a ell amb força i encaixa el seu cap sota la seva barbeta. Respira profundament i inhala la seva olor per retenir-la quan se n’hagi anat. Té la certesa que una mica d’ell li ha entrat a dins. S’estremeix i el respira de nou.

Ell la rodeja amb els seus braços i l’acaricia amb els dits. Ben quiet, sent com respira profundament. Li besa el front i ella aixeca la cara. La Berta i en Sergi es miren tranquils i no es diuen res. No els queden paraules, només una mena de nostàlgia pel que han viscut els últims dies. El món continua girant al seu voltant però ells en són l’eix, un eix silenciós i fràgil, efímer. En Sergi pujarà al tren i s’endurà amb ell tots els records. La Berta veurà com s’allunya el tren i es fa petit fins a desaparèixer entre el mar d’edificis que rodegen l’estació. I quan ja no el vegi, el conte s’haurà acabat.

Però ara el besa amb tota la dolçor de la que és capaç. Prem el seu pit contra el d’ell. Els ulls en els ulls. Les mans passejant per la seva esquena. Fa un esforç sobrehumà per sentir cada mil•límetre de la seva pell i recordar-la intacta, com un tatuatge en la seva pròpia. I en Sergi la memoritza amb els dits, amb els llavis, també l’olora amb els ulls tancats perquè una mica d’ella li entri a dins. Callen tots dos com si qualsevol paraula pogués desconcentrar-los i fer-los oblidar. El rellotge marca cinc minuts menys per estar junts, cinc minuts només per acomiadar-se. I ja en són només quatre. "Quan ens tornarem a veure?" xiuxiueja la Berta. "No ho sé... Quan puguem. Et trucaré." "Molt bé.", i la Berta diu molt bé perquè no pot dir res més en aquell moment. 

I el temps té la virtut de robar-nos estones quan les necessitem, d’allargar-les fins a l’extenuació quan no ens calen. Els passatgers els comencen a envoltar, les andanes s’omplen de caps i maletes, i els sorolls de les portes que s’obren, i els dels motors que es calenten, alguna que altra empenta, unes quantes famílies amb nens, bombes d’il•lusió i nerviosisme a punt d’esclatar, algú porta un gos histèric en alguna gàbia, i el revisor que comença a xiular i a posar ordre, els altaveus avisen per última vegada, de l’imminent sortida del tren destinació Berlin. I les seves paraules i el seu últim petó també pugen al vagó i es dissipa la màgia i la nostàlgia. Els ulls en els ulls, es diuen adéu.

El tren s’empetiteix andana enllà. En Sergi s’ha fos en el no-res d’un somni que la incertesa s’emporta. La Berta queda palplantada al mig de l’estació, amb un gran buit a dins, res a les mans, res a la pell, res als ulls, ni tan sols li queda la certesa que es tornaran a veure. Recorda les seves últimes paraules amb molta dificultat. Quan puguem. S’adona que necessita més, saber quan, saber com, saber si... És la incertesa, qui li roba tot el que té d’ell, qui ho torna tot caduc, efímer, del tot irreal. Sense penyora. La Berta arronsa les espatlles, gira sobre els seus peus i comença a caminar cap a la sortida. El conte s’ha acabat. Es resigna, no pot fer més. I una mica d’il•lusió s’escola per l’aigüera.

Quan baixa l’últim graó de la gran escalinata de l’estació de trens, torna a la realitat, la seva realitat. El semàfor està en vermell, multitud de cotxes van passant davant seu, botzines, motors, fums, més vianants a banda i banda, converses d’estranys, soroll de plats quan deixa enrere bars i restaurants, el sol, que llueix ben ample al cel. Aquesta és la seva realitat, i ho serà fins que la incertesa esdevingui una mica més amable, més concreta.




http://www.wikio.es

La estación de trenes


Casi puede oír la aguja caer sobre el minuto siguiente, implacable, ensordecedora por encima del ajetreo de la estación de trenes. Cada sesenta segundos la sorprende el tac seco y contundente del minutero. Se les acaba el tiempo. Sabe que si cierra los ojos todo se desvanecerá y quedará suspendido en el aire, como un sueño que parece casi real y tienes que preguntarte si ha sucedido o ha sido sólo fruto de la imaginación. Se abraza a él con fuerza y encaja su cabeza bajo su barbilla. Respira profundamente e inhala su olor para retenerlo cuando se haya ido. Tiene la certidumbre que un poco de él le habrá entrado dentro. Se estremece y respira de nuevo.

La rodea con sus brazos y la acaricia con los dedos. Muy quieto, nota como respira profundamente. Le besa la frente y ella levanta su cara. Berta y Sergio se miran tranquilos y no se dicen nada. No les quedan palabras, sólo una especie de nostalgia por lo que han vivido esos últimos días. El mundo continua girando a su alrededor pero ellos son el eje, un eje silencioso y frágil, efímero. Los ojos en los ojos. Las manos paseándose por la espalda. Hace un esfuerzo sobrehumano para sentir cada milímetro de su piel y recordarla intacta, como un tatuaje en su propia piel. Y Sergio memoriza con los dedos, con los labios, también inspira con los ojos cerrados para que un poco de ella le entre dentro. Callan los dos como si cualquier palabra pudiera desconcentrarles y hacerles olvidar. El reloj marca cinco minutos menos para estar juntos, sólo cinco minutos para despedirse. Y ya son sólo cuatro. “¿Cuando nos volveremos a ver?”. ”No lo sé”. “Cuando podamos”. “Intentaré llamarte”. “Muy bien”. Y dice muy bien porque no puede decir nada más en ese momento.

Y el tiempo tiene la capacidad de robarnos ratos cuando los necesitamos, de alargarlos hasta la extenuación cuando no nos hacen falta. Los pasajeros empiezan a rodearles, los andenes se llenan de cuerpos y maletas, y los ruidos de las puertas que se abren, y el de los motores calentándose, algún empujón, unas cuantas familias con niños, bombas de ilusión y nerviosismo a punto de estallar, alguien tiene un perro histérico en una jaula, y el revisor que empieza a silbar y a poner orden, los altavoces que avisan por última vez de la inminente salida del tren destinación París. Y sus palabras y su último beso también suben al vagón y se disipa la magia y la nostalgia. Los ojos en los ojos, se dicen adiós.

El tren empequeñece más allá del andén. Sergio se ha difuminado en la nada de un sueño que la incertidumbre se lleva. Berta inerte en medio del andén, con un gran vacío en su interior, nada en las manos, nada en la piel, nada en los ojos, ni tan sólo le queda la certidumbre de que volverán a verse. Recuerda sus últimas palabras con dificultad. Cuando podamos. Se da cuenta que necesita más, saber cuándo, saber cómo, saber dónde, saber si… Es la Incertidumbre la que le arrebata todo lo que le queda de él, la que lo vuelve todo caduco, efímero, irreal. Sin prenda. Berta se encoge de hombros, gira sobre sus pies y empieza a caminar hasta la salida. El cuento se ha terminado. Se resigna, no puede hacer más. Y un poquito de ilusión se va por el desagüe.

Cuando baja el último peldaño de la gran escalinata de la estación de trenes, regresa a la realidad, a su realidad. El semáforo está en rojo, multitud de coches van pasándole por delante, bocinas, motores, humos, viandantes a su lado, conversaciones de extraños, ruido de platos cuando deja atrás bares y restaurantes, el sol brilla en un cielo amplio. Esta es su realidad, y lo será hasta que la incertidumbre se vuelva un poco más amable, un poco más concreta.

17 de jul. 2010

Un gest


Era negra nit quan van començar a fer via cap a casa. La carretera, estreta i mal asfaltada, anava enfilant-se muntanya amunt entre el precipici i el bosc espès. Plovisquejava insistentment. En Roger conduïa amb molt de compte, marxes curtes, les corbes les feia suaus. De tant en tant, ullava la Sílvia per saber si ja s’havia adormit del tot, i quan la muntanya li concedia un tram recte, allargava la mà fins a la seva cuixa i l‘acariciava amb tendresa. I finalment, la tranquil•litat va sumir a la Sílvia en un son profund i gronxat, aliena al temps rúfol que envoltava el cotxe i eriçava la pell.

Quan la Sílvia va despertar-se ja circulaven per la ciutat. Va girar el cap i va veure en Roger tot concentrat, pendent dels altres cotxes. De totes maneres, va adonar-se que la Sílvia el mirava i va dedicar-li a corre-cuita una mirada riallera i un somriure reconfortant. "Quina dormida que has fet", va dir-li, "Estàs cansada, eh?". La Sílvia va aprofitar el semàfor en vermell per fer-li un petó. "Si, una mica", va deixar anar amb un fil de veu, "I em fa mal el genoll, deu ser la pluja". El semàfor es va posar verd i en Roger va reprendre la ruta. "Quan arribem a casa em prendré alguna cosa perquè el dolor no vagi a més", va comentar la Sílvia.

Els carrers mullats reflectien tot de llums urbans en la nit. Els joves que començaven la gresca anaven de bar en bar corrent. Segur que a fora feia fred. I ells dos estaven a recer, embolcallats en una agradable calidesa, sobretot, silenciosa. Era la primera vegada que deixaven els nens amb els avis. S’havien regalat un cap de setmana ben merescut. Ja ni tan sols recordaven l’última vegada que van escapar-se tots dos sols. A la Sílvia li havia fet por adonar-se que ja només eren pares, que ja només vivien pels nens i que la resta s’havia esfumat, com un miratge el que havien estat.

Els nens, l’estrès de la feina, la pujada de la hipoteca, la nevera que s’havia espatllat, l’escapament d’aigua dels veïns de dalt, l’operació i la recuperació del genoll, els pares que s’anaven fent grans... S’havien oblidat d’ells mateixos i de recordar-se que encara s’estimaven. I en aquell cotxe, la Sílvia era feliç. Ara podia dir-ho, encara s’estimaven, més i tot que anys enrere, quan encara vivien en una bombolla silenciosa i feta a mida per a ells dos, plena de luxes, aventures i capricis, a vessar de joventut. En Roger va aturar el cotxe en un altre semàfor i va fixar-se en el somriure serè dibuixat als llavis de la Sílvia. "En què penses?" va preguntar-li. "Sóc feliç", va contestar-li mirant aquells ulls misteriosos que sempre l’havien impressionada.

En arribar a casa, silenciosa, van començar de seguida els rituals per ficar-se al llit. Estaven esgotats. En Roger va atansar-se sigil•lós a la Sílvia, que començava a desvestir-se, i va deixar un got d’aigua i un analgèsic a la tauleta de nit, i un petó als seus llavis. Ni per totes les bombolles del món canviaria aquell gest, aquell petó, va pensar la Sílvia. S’acabava d’adonar que en Roger mai no s’havia oblidat de recordar-li que encara se l’estimava. Va avergonyir-se en secret d’haver-ho dubtat.

http://www.wikio.es

5 de jul. 2010

Còmplices


La Maria té un amant. La Marta ho sap. Quan sopa a casa d’ella no pot evitar preguntar-se si en Cesc ho sap, que la Maria l’enganya. El mira tímida i curiosa per descobrir una ombra en la seva mirada. No la troba i té la certesa que en Cesc no en sap res. Se sent trista per ell i odia en silenci i per uns instants només, a la seva amiga. De seguida es pregunta què l’ha duta a buscar un altre home. La Marta se’ls queda mirant i pateix per ells. No ho entén i procura no pensar-hi més del compte.

Al principi es negava a formar part d’aquell circ. Si la Maria li’n parlava, ella l’escoltava i després la contradeia, un per un, en cada argument. "Maria, no t’entenc", li repetia, "Com vols que miri al Cesc als ulls?" La Marta hi ha pensat tantes vegades sense treure’n mai l’aigua clara... Els arguments de la Maria li semblen superflus i lleugers com l’aire. Recorda en Cesc esperant-la a l’altar i encara ho entén menys. No vol ser còmplice d’aquesta farsa.

La Maria i la Marta en parlaven sovint, massa i tot. Les discussions, la incomprensió, l'abisme, les van acabar avorrint. Van deixar de veure’s primer. Després van deixar de trucar-se. Van ser setmanes silencioses, pausades, temps de reflexió, per respirar. Un dia la Marta va adonar-se de la seva pròpia intolerància i del valor que per a ella té l’amistat de la Maria. Recorda tots els cops que la Maria l’ha escoltada, l’ha abraçada. També tots els cops que no l’ha entesa però li ha fet costat.

La Marta agafa el telèfon i espera nerviosa a que despengi a l’altra banda del fil la Maria. No té sort. La veu d’en Cesc li recorda que la ignorància, de vegades, és la felicitat. Se li trenca el cor i penja de sobte. Plora. La veritat, més tard o més d’hora, sortirà a la llum i el món ordenat i tranquil d’en Cesc esclatarà en mil bocins de mentides i llàgrimes i tristesa i dolor. Ella ho sap molt bé.

Marca de nou el número de la Maria. Aquest cop saluda amablement en Cesc i pregunta per la seva amiga. De seguida s’hi posa i accedeixen trobar-se per prendre un cafè. La Marta té la sensació que la Maria també l’ha trobada a faltar, tot i la desconfiança en el seu to de veu. Suposa que és normal dubtar si hi ha hagut un distanciament, suposa que és també normal donar-se una segona oportunitat.

La Marta i la Maria es troben. Es somriuen. S’abracen. La Marta demana dos tallats a la barra i busca una taula arraconada per poder parlar amb tranquil•litat. "És la teva vida, Maria", comença a dir la Marta, "Les teves raons tens que per a tu tenen sentit. No et jutjaré mai més i et recolzaré", continua la Marta, "Però no vull formar part d’aquesta farsa, no vull tornar a veure el Cesc si això continua." La Maria li agafa la mà, dubta uns segons, algunes reflexions breus creuen la seva ment. Ha trobat a faltar la Marta, li agraeix que li faci de nou costat i, per això, també procurarà entendre la seva decisió.




http://www.wikio.es

Pequeñas cosas

Le sudaban hasta los dedos de las manos. Cosquillas incómodas le resbalaban por la espalda hasta mojarle la goma del pantalón corto. Se miraba las piernas y sus pelos brillaban perlados de sudor. Sus calcetines habían ya perdido su capacidad de absorción y notaba como se le iba reblandeciendo la piel de los dedos de los pies. Con la mano izquierda, en un vano intento de aliviarse la angustia, desvió el recorrido de las gotas gordas que desde su frente pretendían alcanzar la punta de su nariz. Hasta el pelo empezó a canalizar cauces nuca abajo. Todo él era sudor, una fuente descomunal de secreciones que le producían un malestar considerable casi hasta la desesperación. Pero lo peor era que las gotas de sudor resultaban agujas punzantes sobre los doloridos músculos y huesos bajo su piel. Vio, a unos quinientos metros de él, apartado del camino, un árbol frondoso rodeado de sombra y verde hierba mullida. La tentación era demasiado fuerte y a pesar de los remordimientos que muy probablemente tendría después, su extenuación decidió por él. Recorrió esos últimos metros entregándoles su último aliento y al llegar al árbol, su torpe cuerpo se deshizo como pudo de la mochila y del bastón y se dejó caer en la penúmbra fresca y complaciente que le aguardaba.

¿Qué narices hacía él allí? ¿Quién se había creido que era? ¿Un quinceañero rebosante de energía? ¿Un deportista disciplinado y adicto a las agujetas? ¿A quién pretendía engañar? A nadie. Sólo a sí mismo. Cerró los ojos y procuró que su respiración se tornase normal. Sentía los latidos de su corazón salirse del pecho con unos espasmos totalmente desconocidos. Tenía la certeza que en cualquier momento le rompían la caja torácica con su demoledor brío. Las sienes doloridas y húmedas marcaban su propio ritmo. La cabeza también podía estallarle en cualquier momento. Sus pies insensibles. Las piernas no le obedecían. Veía unos brazos que no reconocía pero que muy probablemente debían ser suyos. Sus ojos observaban sólo manchas negras sobre colores desteñidos y revoloteaban sin sentido y sin permiso de un lado a otro. Y en cambio la espalda era un armatoste compacto y rígido que desgraciadamente notaba, y que ni con el suave masaje de la hierba blandita parecía destensarse. En el reconocimiento, o no reconocimiento, de las partes de su cuerpo que en ese momento no le pertenecían, aunque parecían estar todas ellas enteras, recuperó el aliento y su respiración de hombre urbanita. Al fin pudo empezar a relajarse.

Se estaba bien a cobijo de esas ramas de hojas grandes y oscuras. Intentaba visualizar el árbol con los ojos cerrados para determinar de qué árbol se trataba. De hecho, el árbol le había ofrecido el paraiso y quería recompensárselo convierténdolo en su árbol preferido. Su mente aún seguía procesando los infinitos estímulos que llegaban de todos los rincones sudorientos y doloridos de ese desvalido cuerpo que era el suyo, e ignoró descaradamente su intento de hallar el nombre del árbol. Ya se acordaría pues más adelante, tras reordenar el caos biológico que se acontecía en él. Así que se centró en lo que el árbol le ofrecía. Y le ofrecía una sutil oscuridad revitalizante que olía a tierra mojada y a… Un urbanita como él desconocía por completo esos olores y ni siquiera era capaz de determinar de dónde procedían exactamente. Era una mezcla aramotizada con distintas proporciones de frescor, intensidad, suavidad, dulzura. O al menos eso le parecía. Se sintió mal, le hubiera gustado descifrar al menos un olor, como cuando era crío e iban a visitar a su abuela en el pueblo. Todo, incluso la abuela, olía a lavanda, excepto la cocina, que siempre olía a canela, y  la ropa de cama, que olía a dosis inhumanas de naftalina.

Agudizó su oído, quizá le resultara más fácil esta tarea de reconocer su entorno y lograr recordar el motivo que le había llevado hasta allí. Oía las hojas acariciarse las unas con las otras cuando esa brisa escapadiza las rozaba. A lo lejos, algunos curiosos pájaros se comunicaban con el bosque de más allá. Oía crujidos de ramitas y el zumbido del aire entre los radios de las bicis que seguían el camino a unos metros de él. Algún grillo despistado no se había dado cuenta aún de que el sol gobernaba imperioso las horas. Insectos inéditos con su peculiar batir de alas, quizá alguna abeja, un abejorro o moscas. Sus nociones no daban para más suposiciones. Si se centraba aún más, creía reconocer el alegre y relajante deslizar de un riachuelo festejando las piedras. Le gustó lo que oía y decidió escuchar más atento lo que acontecía a su alrededor. Se dejó llevar. Aves, insectos, hojas, crujidos, zumbidos, las aguas que se le antojaron cristalinas y frescas. “¡Pero qué te pasa! Estábamos preocupados. ¡Qué narices haces aquí!”

El corazón le dio un vuelco y se incorporó al instante. Ahora que había conseguido calmarlo, se le rebelaba de nuevo arrítmico y angustioso. “¡Qué susto! Podrías haber sido más sutil”. “¿Pero estás bien? ¿Te pasa algo? Hace más de una hora que te esperamos en el refugio. Empezábamos a preocuparnos. ¿Qué haces aquí?”. “Nada, recuperarme a mí mismo. Gracias por venir a mi encuentro.” Se levantó con otras maneras, la cara sonrosada pero no roja, la camisa húmeda pero no mojada, con todas las partes de su cuerpo bien monitorizadas y coordinadas al unísono. Se puso la mochila y agarró fuerte el bastón, y ladenado la cabeza, dio a entender a su compañero que le cedía el puesto de guía. Retomaron el camino de tierra que dividía la ladera del bosque en dos hasta llegar al refugio. Las cuatro familias con críos descontrolados y sin opción “off”, les esperaban engañando el hambre con un par de bolsas de patatas fritas y unas cuantas latas de aceitunas. Pues sí, era un solterón huraño y sin fe, pero no estaba solo, tambien tenía el bosque y todas aquellas pequeñas cosas (inclusive aquellas que chillaban y corrían a abrazarle cada vez que le veían) que rompían su rutina y le devolvían su juventud. Y sí, tendría agujetas hasta el año siguiente, pero qué bien que le sentaban a su alma!



http://www.wikio.es