Hola?

5 km en 45 min. He millorat la meva marca. I puc respirar! Ja no semblo un gos asmàtic! Vaig bé, vaig bé. He de mirar les marques de fa un mes. Crec que he millorat notablement des de llavors. Però continuen fent-me figa les cames... Caminaré una estona per relaxar-les. Fa un dia tan bonic! Quina sol! Quina cel! I si em regalo un merescut repòs en una terrasseta d’aquestes vora el mar? Només són dos quarts d’onze, és d’hora i ben mirat, no tinc res a fer. I aquestes terrasses amb aquest solet tan bo... Amb la brisa que corre no patiré calor. Però estic suadíssima... I em bull la cara. Uf! Em crema i tot! Dec estar vermella com un tomàquet. Saps, què? Millor me’n vaig cap a casa i així m’estalvio les temptacions, perquè em conec i acabaran caient la cerveseta i les braves. Vinga cap a casa!

Què faig? Ascensor o escala? Avui m’he clavat una bona pallissa. Les cames encara se me’n ressenten. Però ja que hi estic ficada, quants eren? 60 esglaons? Va, cap amunt per les escales, que així aquesta tarda em podré permetre algun luxe calòric. Els esglaons de dos en dos, som-hi! Dos, quatre, sis, vuit, deu, dotze, catorze i quinze. Primer tram superat. Ai, les cames! El replà em servirà per destensar una mica les cuixes. Potser són imaginacions meves, però crec que tinc menys cel·lulitis. I m’està quedant un bon culet! Visca! Ànims que tu pots! Segon tram. Dos, quatre, sis, vuit, deu, dotze, catorze i quinze. 30 esglaons ja. Uf! Començo a defallir. Potser és massa per les meves cames i el meu cul. I si agafo l’ascensor? Però ja que estic aquí... Va, cap amunt, que ja he fet la meitat! Dos, quatre, sis, espera que respiro, que les cames em fan mal. Uf! D’un en un, a partir d’ara? Crec que puc permetre’m una petita llicència, potser no cal forçar tant la màquina. Graó a graó i bona lletra que encara em lesionaré, i anar amb crosses al casament, serà pitjor que anar amb uns quilos de més.

Ui! No he pensat en el que em posaré! Si segueixo així, potser cabo en el vestit turquesa, fa tant que no me’l puc posar. I em quedava tan bé! Tothom m’ho deia! I si no m’aprimo tant, doncs potser em podria posar el conjunt aquell de l’americana i la faldilla. Però ja que m’hi estic deixant la pell, m’agradaria alguna cosa més cenyida, que pugui lluir pit, cul i cuixa! Ep! La porta està oberta! Que estrany... Com és que està oberta? Truco a la policia? No, no, espera, no t’avancis tant, però per si de cas, tingues el mòbil a mà. Quin és el número de la policia? Merda. Em sona el 012, o era 112? Truco als pares, segur que em diuen que n’estic fent un gra massa. L’exercici que m’ha pujat al cap i tinc les neurones cruixides. Ai, no! Que estan a Grècia. Truco mon germà. No l’agafa, com de costum! I si pico als veïns perquè estiguin alerta per si les mosques? Al pis B no hi viu aquell matrimoni d’uns quaranta i escaig amb quatre o cinc nens? Ell està fibrat i amb tants nens, deu estar curat d’espants. Al C, crec que hi viu la parella aquella tan jove que no deuen ni haver fet els vint-i-cinc, però semblen espavilats, tot i que són poca cosa, una mica escanyolits, no? Si, primer els del B. No hi són. Els del C. Merda, tampoc hi són. La porta està oberta... Entro? Les cames em fan figa. Estic baldada. I si faig com si res? A dins no sembla que hi hagi ningú, no se sent res. Tampoc sembla que hi hagi cap llum obert... Què faig?

–Hola? Hola? Què hi ha algú? –què faig? Entro?– Hola? Hola? –va, amb dos collons! Tu pots amb això també!– Hola? –el pany no sembla forçat, però si de cas no el toquis per si hi ha empremtes. –Hola? Què hi ha algú? Entro, eh? Que estic entrant, eh? –el rebedor sembla ordenat. És clar que és un simple rebedor i està molt fosc. Encenc el llum? Què es fa en aquests casos? Hauria de trucar a la policia... –Hola? –deixo la porta oberta? L’obro de bat a bat? La tanco del tot? No! Tancar-la del tot, no, dona, que si has de sortir corrents, que no hi trobis cap nosa i si has de cridar, que et sentin ben fort. Deixa-la com estava i procura no tocar res, que no esborris empremtes. –Hola? –mira que si ara em responen... M’agafa un infart! Però que emocionant, no? Calla, calla, que no és per fer-ne broma, que això no és cap set, ni tu cap actriu, i pots acabar molt mal parada, idiota! –Hola? –però mira que arribo a ser pàmfila, com sóc! Deixa de dir Hola? com una bleda assolellada, que si t’haguessin volgut respondre ja ho haguessin fet. S’hauran amagat? No fotis! Hauria de trucar a la policia... –Hola? –ho sento, ho sento, són els nervis, ja callo, no fos cas que em responguessin. Quin riure! Ja paro, ja paro, són els nervis, no és cap joc això, que la porta estava oberta i vés a saber que em trobo! No vull ni imaginar-m'ho.

A veure, passadís enllà no es veu res. Potser sí que haig d’encendre el llum. Però prem l’interruptor amb compte i toca el menys possible, per això de les empremtes, d’acord? Uf! Estic fatal, he vist massa sèries de televisió. Bé, el passadís sembla en ordre. És clar que és un passadís. Què hi esperaves trobar, tòtila? Per què vas de puntetes? Si hi algú, ja fa estona que sap que ets aquí i fins i tot, que has entrat! Si ja li has dit! Quins nervis! On he deixat el mòbil? A la butxaca del xandall, d’acord. Va, calma, centra’t i posa tots els sentits en el que estàs fent. Obro totes les portes? Bé, seria lo seu, no? Estàs comprovant que tot estigui en ordre, no? Doncs hauràs d’obrir les portes per comprovar-ho. D’acord. Ostres, que faig si m’hi trobo algú? Merda, això ho hauria d’haver pensat abans. M’estic ficant on no em demanen, això és cosa de la policia, no meva... Però ja hi estic ficada de ple... Ja no penso clar. Potser hauria de marxar i trucar a la policia. Mira, pit i collons, que ja hi sóc dins i a veure què em trobo i com reacciono. Ara resaria, si sàpigues resar... Estic molt malament. Si l’últim cop que vaig posar els peus en una església va ser pel meu bateig i perquè no podia opinar! Deixa’t d’històries i centra’t, que amb la tonteria ja has obert dues portes i ni t’hi has fixat! Que això no és un joc! Torno a enrere? Sí, és clar, he de tornar enrere i entrar a les habitacions. Com a mínim encendre-hi el llum!

Aquesta habitació sembla que està bé, tot en ordre. Quina tensió! Relaxa’t, dona, relaxa’t que tan tensa no podràs fer cap passa sense trencar-te. Suposo que si hi haguessin entrat lladres estaria tot de potes enlaire, no? L’armari i els calaixos estarien oberts i regirats, no? És clar que podrien ser lladres endreçats. Millor que obri algun calaix. Per si de cas. Ostres, està buit! I aquest també! I aquest! I l’armari? Només hi ha perxes i un abric! Sota el llit? Ningú. Uf! Quins nervis! No, això no pot estar bé, no pot sortir bé... I l’altra habitació? Se m’està accelerant el cor. Em sortirà per la boca... Calma. Respira, respira, no t’oblidis de respirar. El despatx. Molt bé. Sembla tot en ordre aquí. Ordinador, impressora, papers, cubilet de bolígrafs i llapis, grapadora, pot de clips, cinta adhesiva... Si haguessin entrat lladres, l’ordinador i la impressora no hi serien, no? Doncs em trec un pes de sobre, la veritat. Tot i que podria ser que abans de robar res, valoressin tots els objectes per determinar què els surt més rendible endur-se. M’estic flipant. Tira milles i continua comprovant portes. Els sentits alertes. Estigues atenta a qualsevol soroll o moviment. De moment no sento res. No veig cap moviment. Uf!

La cuina. No està recollida. No crec que els lladres s’hagin preparat un banquet... Tampoc els interessen els plats bruts, ni les molles de pa, ni les pells de plàtan. Pells de plàtan! Haig de comprar plàtans, que diuen que van tan bé després de fer exercici, i també m’he quedat sense kiwis. Centra’t, dona, centra’t! La cuina la donem per segura, hi ha el microones, la nevera, aquest televisor petit... No ho sé, s’ho haurien endut, no? Bé, hi són. I la galeria també la podem donar per comprovada. Uf! Em quedo més tranquil·la. No pinta tot tan malament, però no ho sé, no faig bé. No, no faig bé, hauria de marxar. Tot plegat, em fa mala espina. Massa tard, t’hi has ficat de quatre potes. Apa, continua! Mira, el menjador. No es veu ningú, no? No. No hi ha ningú. S'haurien endut segur aquest televisor, si haguessin entrat lladres. És clar que deu pesar una tona i no deu ser fàcil passar desapercebut amb aquest tros de pantalla sota el braç. No, no hi ha entrat cap lladre aquí. Per què estava oberta la porta, doncs? Ui! Què ha estat això? M’ha semblat sentir alguna cosa... Ni respiris! Tu quieta aquí. La porta? Claus? Passes? Ostres! Merda! Què faig? Què faig? Pit i collons! Les passes s’acosten al menjador. Estic tremolant, ja m’ha sortit el cor per la boca. Uf! Uf! Respira, respira. Ara és el moment de mantenir la calma, d’acord? Hauria d’amagar-me. Amagar-me, no! Segur que no! Hauria d’anar al seu encontre. Si. No. Què faig? Que ja ve... Ja és aquí.

–Oh! Ah! Ai, ai, ai!

Ostres, ha caigut en rodó! Quina castanya! Què faig? No es mou... S’ha espantat més ell que jo. Ostres, ostres, ostres, que no es mou! Té pols? On té el pols? –Ei! Hola? Hola? Que em sent? Escolti! Em sent? –que no es mou! Que l’has matat de l’ensurt! Ostres! Ostres! Truca la policia. No! Una ambulància! –Escolti, perdoni, que em sent? Que ho sento molt! Que ara truco al 212. Què em sent? Escolti? No es mori, eh? No em faci això, eh? Em sent?

–Aquí és per urgències? Ha caigut en rodó i no respira! No ho sé, ha caigut en rodó i no em respon, em sembla que no respira, no li trobo el pols! Que faig? Si, si, al C/ del Tro, 28, 3r A, si, de Barcelona, si, si. Que no ho sé, que ha caigut en rodó i no em respon. Que no! Que no li trobo el pols! No tinc un mirall a mà. No ho sé! No sóc a casa meva! Sóc la veïna del 4r A.